Realitat Virtual. Exercici d’especulació prospectiva.

Com imaginem l’accés a la informació del mon futur, partint de la base que el disseny ha deixat de tenir suport físic i s’integra en la pròpia experiència de la realitat?

Si comparem el que ens envolta avui en dia comparant només amb el que hauriem pogut veure fa cent anys ens adonarem que no cal exercir de profetes per tenir una idea més o menys clara del que ens espera en les properes dècades. És molt probable que la tecnologia de mitjans del segle XXI ens sembli tan pròpia de la ciència ficció com als televidents de la sèrie Star Trek els semblaven els comunicadors (ara telèfons mòbils), la fibra òptica o els satèl·lits artificials.

En els darrers anys hem vist com Internet ha aconseguit comunicar la gent de manera que seria impossible d’imaginar només fent servir llibres i mitjans de transport mecànics. Els ordinadors semblen ser cada any més ràpids, més eficients energèticament i de fabricació més econòmica. L’estudi del genoma humà, conjuntament amb els avenços de la industria farmacèutica, milloren dia a dia la qualitat i l’esperança de vida. No és per tant, una bogeria pensar que noves tecnologies, ara improbables, poden canviar radicalment les nostres vides i la nostra relació amb l’entorn.

Alguns pensadors com R. Kurzweil ens avisen de que hi haurà un punt en el futur en què la velocitat del creixement tecnològic serà tan ràpida que la curva de progrés serà pràcticament vertical. Aquest moment es coneix amb el nom de “singularitat”. El que passarà arribat aquest moment és, per definició, impossible de predir; però ens podem aventurar a formular algunes conjectures. Sota uns nivells de progrés tecnològic ordres de magnitud superiors als actuals, els humans podrien optar bàsicament per dues opcions. En primer lloc, incorporar les màximes millores biològiques possibles, sense renunciar a la fisicalitat de la pròpia experiència vital o; en segon lloc, transferir la seva capacitat intel·lectual des del cervell biològic a un ordinador. Aquesta segona alternativa es coneix amb el nom de “uploading”.

Una vegada ja convertits en pur intel·lecte els éssers humans serien “només” entitats individualitzades de coneixement amb paràmetres i configuracions capaços d’interactuar amb el seu nou entorn “virtual” (a manca de millor terme). Aquestes persones podrien presentar interfícies lògiques dins el nou entorn que, podrien o no, disposar d’un avatar a semblança d’un cos humà i, fins i tot, fer servir interfícies específiques per comunicar-se amb el món físic.

Tractarem, per tant, el tema de l’accés a la informació des de dos punts de vista. En primer lloc, l’accés a la informació dels post-humans respecte del meta-univers, o univers de pura informació. Aquesta podria tenir lloc de forma molt semblant a com ara el programari accedeix a la informació que necessita. Igual que una aplicació mòbil accedeix a una base de dades remota o a la informació disponible dins un altre terminal mòbil, caldrà definir una API universal amb la que els post-humans puguin transmetre’s tot tipus d’informació i dades. El repte principal, em permeto d’especular, serà categoritzar i catalogar el coneixement, així com trobar una manera de codificar-lo amb un llenguatge universal i sense ambigüitats, com seria per exemple el llenguatge de les matemàtiques. És probable que la filosofia d’aquests éssers post-humans tractés qüestions totalment incomprensibles, en aquest moment, per a nosaltres.

En segon lloc, si els post-humans decidissin mantenir vincles amb la resta de la humanitat, necessitarien d’una interfície d’entrada i sortida. Podriem pensar que robots humanoides com l’home bicentenari d’Asimov serien una manera adequada d’interactuar des del món “virtual”, encara que també seria possible que fessin servir només interfícies més immaterials com les que ara fan servir els assistents personals dels dispositius mòbils (Siri, Cortana, etc.).

En tot cas, independentment de l’arrelament que els post-humans puguin presentar envers el món que ara considerem “convencional i físic”, la reflexió teòrica sobre la manera en que es relacionen ara mateix la realitat física i la realitat virtual ens pot donar moltes pistes sobre quins seran els elements necessaris per garantir una convivència entre les dues espècies.

Podrien decidir els post-humans efectuar només una interacció explorativa amb el nostre entorn, convertint-se en l’equivalent tecnològic dels déus i els dimonis? Aquesta qüestió i d’altres semblants obren les portes de la especulació futurista a disciplines que, d’altra manera, només podrien ser considerades pròpies de la superstició i la religió.

Leave a Reply