PAC 2. Estètica, art i llenguatge.

Aquesta feina ha estat un dels reptes més enriquidors de tot el grau. Fins i tot, m’ha fet plantejar la possibilitat d’estudiar el grau en Belles Arts Digitals que la UOC està preparant conjuntament amb el Museu Reina Sofia.

installation view_private collection_2014_3

Premier Machinic Funerary: Prologue

Aquesta obra forma part de la col·lecció permanent “Mallorca Landings(1) que els galeristes i col·leccionistes d’art Pärnilla i Stefan Lundgren tenen oberta al públic en el carrer Caputxines, 11 al centre de Palma de Mallorca. El programa d’aquesta galeria es concentra en aproximacions interdisciplinars, amb orientació conceptual i basades en l’espai en diversos mitjans incloent escultura, fotografia, pintura, dibuix, vídeo, so i performance.

Nom artista: Timur Si-Qin

Mitjà: Instal·lació amb elements d’impressió 3D

Data treball: 2014

Localització actual: Mallorca Landings, Palma de Mallorca,

Lloc de provinença: Basilea, fira d’art Art Basel(2)

Enllaç web: http://timursiqin.com/

L’autor: Timur Si-Qin va néixer l’any 1984 a Berlin, Alemanya. Va créixer a Alemanya, els Estats Units i la Xina, estudiant Belles Arts a la Universitat d’Arizona, i retornant a Berlin fa uns anys. Els seus treballs ja han estats exhibits a Los Angeles, Milano, Paris i Berlin, entre altres llocs.

Si-Qin està interessant fonamentalment en repensar la divisió convencional entre cultura i natura. En el seu procés fa referència a les aproximacions filosòfiques enllaçades amb la teoria de la evolució que exploren conceptes tan abstractes como el gust o el desig des de la perspectiva de la biologia i la neurociència.

L’artista fa referència a elements visuals de la cultura contemporània, però revela la seva connexió amb el fenomen primigeni biològicament condicionat de la atracció, apuntant a la intemporalitat de determinats elements pictòrics.

Si-Qin s’adreça a un temps que encara ens condiciona biològicament, però del que no en tenim memòria.

Anàlisi formal. Disciplinarietat.

L’obra Premier Machinic Funerary: Prologue, 2014 és una instal·lació de dimensions variables realitzada amb una varietat d’elements procedents de diverses disciplines des de la pictoricitat de la impressió digital sobre acrílic fins la presència destacada d’il·luminació LED; afegint-hi el component físic i escultòric dels perns anoditzats, l’alumini, el metacrilat sobreimprés i, de forma destacada, la impressió 3Dde les restes òssies d’un homínid que va viure fa dos milions d’anys(3).

La composició de l’espai queda definida per una catifa que convida a l’espectador a entrar i observar l’altar de metacrilat format per tres vitrines que contenen impressions tridimensionals. De fons, una composició gràfica de connotacions publicitàries semblant a un estand firal presenta el missatge de rere-fons amb un motiu de “branding” sobre la temàtica de la pau, constant dins totes les obres de l’autor pertanyents a aquesta sèrie.

La netedat, brillantor i modernesa dels materials triats (alumini, plàstics…) contrasta amb la primitivitat de les restes òssies, encara que aquestes siguin impreses amb una tecnologia moderna. Al costat, unes flors fresques (que l’expositor haurà de renovar periòdicament) ens reforcen el context funerari.

L’obra forma part d’una sèrie en la que cada un dels seus capítols és definit per una cromaticitat específica. En el cas de “prologue” l’artista fa servir el color vermell, el que porta una sèrie de connotacions d’enfrontament amb els ritus funeraris a la cultura occidental.

Encara que es podria dir que la interdisciplinarietat d’aquesta obra no és el seu tret més representatiu, ja que no inclou elements aliens a les arts plàstiques com podrien ser el so, la performance… sí que ho és en el sentit de que l’artista no dubta en combinar elements de les arts gràfiques amb altres com l’escultura o, fins i tot, el disseny d’espais. Sota el meu punt de vista, parlaria doncs d’una multidisciplinarietat restringida.

Importància de la conceptualització

L’obra ens representa una escenificació del concepte “arqueologia digital” convidant-mos a explorar la aparent contradicció entre els dos termes com a punt de partida per a reflexionar sobre el meta-materialisme.

Com a resposta a la virtualització integral i a les afirmacions de Baudrillard sobre la manera en que la societat ha substituït tota la realitat i el significat per símbols i signes, el meta-materialisme es presenta com un antídot a aquesta concepció responent a la necessitat de confirmar que aquestes “capes de virtualitat” són reals, en el sentit de materialitzacions del possible.

En definitiva, es tracta d’un ressorgir de la materialitat de l’art conceptual, recolzat per els descobriments científics dels darrers quaranta anys que atorguen una estructura inherent a les formes i els events aparentment aleatoris. El material ja no és allò inert i mancada de vida sinó una estructura auto-organitzada amb una forma i patró immanent.

Les ramificacions filosòfiques d’aquest canvi de perspectiva són, segons el propi autor de l’obra, de llarg abast(4): “Ja no és la civilització humana un esforç antropocèntrica sobirà, sinó que és la propietat emergent del propi món material natural; eliminant d’aquesta manera la separació entre els éssers humans i la natura, el sintètic i el natural. Tots a una codificació moral sobtada, dependent d’una sobirania antròpic, s’invalida en el camí presa de nivell metafísic d’una ètica immanent. Una ètica basada en causal local afecta més que judicis transcendents del bé o del mal. Tot és auto-significant i sense metàfora més temps. La idea de les lleis que regeixen el comportament del material extrínsecs cessa i en el seu lloc es substitueix per l’emergència i de la causalitat immanent. Els artistes poden desagrupar acoblaments materials socials en les seves propietats dels components i la reenginyeria d’ells per desenvolupar nous, resultats desestratificants. Ja no és una crida a metafisicalitat teosòfica sinó un metamaterialitat realista”.

Relació amb el concepte estètic clàssic de bellesa

Alguns estudis suggereixen que l’ideal clàssic de bellesa tendria una càrrega genètica i que, per aquest motiu, ja els nadons prefereixen faccions simètriques que denoten absència de defectes genètics o adquirits(5). Per tant, els ideals pitagòrics de la relació entre la matemàtica i la bellesa podrien no haver anat errats del tot. No obstant, malgrat les belles proporcions i relacions harmonioses entre els elements de la instal·lació, les qualitats intrínseques dels objectes o la relació entre bellesa i moral no és el que l’artista explora en aquesta obra.

Es pot establir una relació entre la instal·lació i les formes d’art funerari  que formen part o es troben en els dipòsits de restes mortuòries. Des de les estructures megalítiques fins els actuals monuments memorials, com el Denkmal für die ermordeten Juden Europas a Berlín, aquestes manifestacions ens esglaien i meravellen.

Mimesi o la representació de la realitat

Ens trobem davant una obra que deu part de la seva força conceptual a la manera en que l’escaneig i posterior impressió tridimensional d’unes antigues restes òssies ens colpegen i ens impressionen gairebé com si fossin restes humanes autèntiques.

Així i tot, encara que l’obra no pretén resultar una representació fidedigna de la realitat sí que ens força a reflexionar sobre la contradicció entre la possibilitat de reproduir de forma perfecta un objecte real, ja sigui mitjançant la fotografia digital o la impressió 3D, i el fet de que aquestes representacions funcionin, o no, simplement com figures simbòliques.

En aquest cas, la representació de la realitat no es correspon amb la finalitat de gaudir de l’exactitud i versemblança de la representació escultòrica ja que aquesta resulta tan trivial com la valoració de les qualitats representatives d’una fotografia.

b 2)Timur_available works+LISTE+press

Aspectes representatius del paradigma d’una estètica digital

D’igual manera que algunes obres de l’estètica digital no n’amaguen els seus orígens, fent explícits alguns dels trets limitadors de la tecnologia (coneguts també com artefactes), Si-Qin ens presenta unes impressions tridimensionals que no amaguen el seu origen.

Altres elements, com la impressió dels logotips en el panell frontal ens porten a terrenys propers al disseny publicitari actual, fortament influenciat per les tecnologies digitals d’edició gràfica, establint un dels pilars conceptuals de l’obra: el “branding”, en clara referència a l’estètica del consum.

Encara que sí podem afirmar que en aquesta obra es produeix una reflexió sobre la interacció entre art, ciència i tecnologia i que la tecnologia digital està present en tot el procés de disseny i creació de l’obra, hi ha alguns aspectes que no encaixen completament en la definició del que defineix el paradigma de l’art digital.

Respecte de l’autoria, l’autor ha comentat en presentacions de la seva obra que comana la realització dels elements que la componen a empreses de disseny gràfic, fotògrafs professionals, etc. desvinculant-se, per tant, de la autoria “material” i destacant el valor del procés creador com a part primordial.

Si be és cert que la validesa de l’obra pren rellevància quan aquesta és considerada com una experiència en la que l’autor convida a l’espectador a realitzar una reflexió estètica més enllà de la simple avaluació sensorial, en altres aspectes com la despreocupació per la originalitat (facilitat de reproducció o còpia), s’allunya dels paràmetres de l’esmentat paradigma de l’estètica digital.

No obstant, tractant-se d’una obra amb un fort component conceptual  sense pretensions de representar una realitat a nivell físic, sí que és una obra concebuda per ser completada per l’usuari. Aquesta finalitació no es porta a terme en el sentit més convencional que aporta la interacció física (modificant físicament l’obra ja sigui de forma instantània o perdurable, com en el cas de les instal·lacions que podríem anomenar “típiques” de l’art interactiu) sinó en el joc lingüístic que evoca reflexions personals per part de cada un dels espectadors, que la completen hermenèuticament.

Judici estètic. Qualitats que identifico. Es troben prou explicades en l’exposició?

Encara que d’entrada es podria sentir la temptació de refusar realitzar un judici estètic, emparat en postures relativistes, això no ha de ser un obstacle per poder endinsar-nos en l’experiència estètica que sí ens pot suscitar aquesta obra.

El galerista proposa una lectura múltiple del significat de l’obra, afavorint així el procés de conclusió individual per part de l’espectador. Així, l’obra queda emmarcada dins el que avui en dia es coneix com el post-postmodernisme o, en altres paraules, el post-modernisme de l’era digital.

D’aquesta manera, es troba a faltar un context més exhaustiu per part de l’expositor però, en aquells casos en que l’espectador demanda una lectura més profunda, avui en dia ja no és necessari fer ús dels fulletons o els cars llibres de paper setinat en que habitualment s’exposa el context de l’obra. Basta una visita a la web de l’autor, o teclejar el nom de l’obra en un cercador, per poder atresorar-nos de més informació de la que possiblement desitjariem. La pròpia estructura reticular de la xarxa ens portarà sense esforç tota la informació necessària.

Al fil d’aquest raonament, el galerista proposa visitar aquells enllaços que fan referència a l’èxit obtingut per aquesta obra tant en revistes especialitzades (ArtForum) com a les fires en que ha estat exposada com una font de validesa sobre les seves qualitats estètiques, referenciant a la teoria de Dickie de que hi ha art quan alguna cosa funciona simbòlicament con a tal, al·ludint en aquest cas a la consideració per part de la “institució del món artístic”.

Importància de la biografia en l’exposició. Ajuda a interpretar l’obra?

No figura cap referència en l’exposició a la biografia de l’autor. Tractant-se d’un espai expositiu a mig camí entre la col·lecció personal i la galeria d’art (la galeria compta amb dues seus diferenciades) el galerista és alhora amfitrió i realitza una presentació oral als espectadors-convidats.

Novament, el galerista ens convida a recercar informació fent ús de la xarxa, proporcionant els enllaços més rellevants per començar el recorregut.

Jocs del llenguatge identificats

L’artista emmarca la seva obra recent dins el context teòric del meta-materialisme, aspecte que he tractat en l’apartat anterior relatiu a la importància de la conceptualització.

Encara que la naturalesa del judici estètic sigui personal (i així és la manera en que també ho entén Stefan Lundgren, el galerista) un autor contemporani no pot obviar la seva participació en els jocs de llenguatge compartit que possibiliten una experiència estètica més propera a les expectatives del món de l’art. La “institució artística” sembla exigir aquest tipus de consideracions lingüístiques i els artistes semblen avenir-se a aquesta convenció per la qual, sense la adequada infraestructura verbal una obra d’art contemporani gaudeix de poques expectatives d’èxit.

En aquest context, l’autor també fa referència al concepte d’Exaptació, un terme provinent de la Biologia que fa referència a aquells trets que originalment varen evolucionar per a realitzar una altra funció (com les plomes dels ocells, inicialment un regulador tèrmic) i ens presenta el branding al voltant del terme “Peace” com un d’aquests processos.

Respecte del propi nom de l’obra, el terme Machinic fa referència a la manera en que la realitat està composta íntegrament per màquines que es poden entendre en termes d’operacions que transformen inputs produint outputs, en un procés constant d’enfrontament a l’entropia.

L’autor, citant Levi Bryant, distingeix entre les màquines corpòries i les incorpòries. Aquestes darreres (novel·les, teories científiques, fórmules matemàtiques, codis genètics) es caracteritzen per poder existir de forma iterada en màquines corpòries però sense deixar de ser les mateixes entitats incorpòries, posant com exemple el Hamlet de Shakespeare i la seva iteració en múltiples llibres de paper.

Teories presents a la presentació de l’exposició i quines considero més adequades per la seva interpretació (Einfuhlung, estil, de la percepció, estètica de la recepció)

L’Estètica de la recepció és la teoria que considero més adequada per avaluar l’experiència estètica de la exposició. En primer lloc, l’obra és concebuda com un procés comunicatiu en el que es convida a l’espectador a interactuar amb la informació que se li presenta de forma activa, tancant i completant l’obra en el moment d’interpretar-la.

En segon terme, l’exposició considera l’obra com una entitat oberta. Demanant al galerista la seva concepció sobre el procés d’interpretació de l’obra aquest em refereix a la idea de que l’art ja conté molta informació i és una tasca de l’espectador tant descobrir-la com destriar-la, apuntant que no hi ha cap problema en que cada espectador la completi de forma diferent. Parlant sobre el tema, sorgeix l’analogia del món de la enologia, en el que en funció de l’experiència i l’aprenentatge previs el mateix vi pot aportar experiències molt diverses a qui el beu.

D’altra banda, és necessari que l’espectador realitzi un esforç i es trobi disposat a escoltar el sentit de l’obra. Si és conscient dels propis prejudicis i preconcepcions es trobarà en una situació avantatjosa per aconseguir el seu propòsit respecte dels que només s’hi enfrontin sense ser conscients de que el joc comunicatiu de l’obra d’art es completa de forma diferent per a cada receptor.

Teories a partir de les quals s’ha muntat l’exposició (formalista-aïllacionista o contextualista)

No podem afirmar que l’obra se’ns presenta a partir d’un entorn aïllacionista, en el només caldria contemplar-la per apreciar-la, sense necessitar rés més fora d’ella.

Més aviat al contrari, la correcta lectura de l’obra precisa d’una consideració contextualitzada que no pot obviar les discussions filosòfiques actuals sobre temes com una revisió del postmodernisme a l’era Internet ni tampoc tot el que representa el debat sobre la dualitat real-virtual que, en mans de l’autor, ens condueix a una aclaparadora reflexió sobre la materialitat tant del corpori com de l’incorpori i la lluita de les “màquines” contra l’imparable avanç de l’entropia.

d 2)Timur_available works+LISTE+press

Comentari global personal

Vaig escollir aquesta obra ja que, a primer cop d’ull, ja va ser l’obra que em va impactar més dins l’exposició.

A nivell personal, em sembla molt encertat l’ús del color, que no resulta en absolut neutral. També la manera en que es combina l’estètica del disseny publicitari contraposant la superficialitat d’un logotip estereotipat per dotar-lo d’un nou significat m’ha resultat especialment reveladora, especialment després del coneixements adquirits durant els estudis de llenguatge i comunicació visual realitzats dins el grau Multimèdia.

Respecte dels sentiments que em provoca l’obra, puc apreciar la manera en que, com espectador, tinc la capacitat de canviar l’obra projectant-hi el meu rerefons respecte del que he aprés anteriorment en relació a la interpretació de la realitat i la manera en que la història  es configura com un procés de lluita i supervivència de les idees, no de les persones que són, en definitiva, tan sols vehicles portadors de les primeres.

En una segona lectura, ha estat fascinant aprendre sobre el que significa el metamaterialisme. El fet de visualitzar les restes òssies, encara que es tracti d’una “imitació” en 3D, em provoca una forta sensació d’aclaparament i propícia una actitud contemplativa. La mort, i la seva relació amb la lluita contra l’entropia és un tema que em fa sentir-me interpel·lat per l’obra de forma directa i demanar-me si vertaderament és igualment real el món de les entitats incorpòries, reprenent el debat platònic que, personalment, considero encara lluny del seu esgotament.

En relació al treball d’un dels meus escriptors favorits, Philip K. Dick, que es planteja en la seva obra quin és el grau de realitat del mon tangible i de quina manera la memòria constitueix el substrat per la construcció de la identitat personal, la contemplació d’aquesta obra em convida a reflexionar sobre la manera en que els objectes materials poden tenir ànima i, entenent aquesta com la màquina incorpòria que cerca perpetuar-se, com proposa Richard Dawkins que ho fan els memes (unitats teòriques d’informació cultural relacionades amb els conceptes de memòria i mímesi). L’ànima, per tant, seria real en el sentit de que no es una cosa merament possible sinó que és el que realment existeix en els objectes materials, tan intangible però tan real com la informació.

La meva conclusió és que l’obra té èxit en el seu propòsit de provocar una reacció tant emocional com intel·lectual en l’espectador i ho aconsegueix tant per les connexions emocionals i els sentiments que genera com pel debat intern que suscita quan aprofundim en el seu entramat conceptual.

PAC2_Amengual_Pere

Leave a Reply