PAC 1. La vigència de les idees de Manovich en el context actual.

L’autor comença amb una perspectiva cronològica que resulta molt adient per traçar una línia que ens permeti enllaçar directament amb el tema de la intemporalitat, o no, dels seus principis.
Als 90’s els ordinadors deixen de ser eines exclusives de l’àmbit de la computació empresarial o governamental i, per primera vegada, amb la popularització d’Internet i dels suports d’emmagatzematge de dades ja més generosos, es comencen a incorporar els primers objectes culturals dels nous mitjans a l’àmbit quotidià. Comença a ser evident que els nous mitjans són, en essència, diferents dels vells mitjans i aquí és a on es situen els plantejaments proposats al llibre “El llenguatge dels nous mitjans de comunicació”.

Com usuari informàtic, he viscut els inicis de la micro-informàtica, amb ordinadors que no podien fer gràfics ni só i he anat gaudint dels canvis tecnològics que han possibilitat canvis radicals en la societat i en la nostra manera de veure el món i tot el que ens envolta. No va ser fins passats gairebé quinze anys que el meu ordinador es va connectar a la xarxa mitjançant un node telefònic local d’IBM, abans i tot de que el Sistema Operatiu Windows incorporàs el protocol TCP-IP, fins i tot quan encara es feien servir Gopher i els newsgroups.

El canvi més gran des del 2001 fins els nostres dies ha estat la manera en que la Web s’ha convertit en l’eix principal de innumerables activitats i objectes culturals dels nous mitjans. Ha sobreviscut al CD-ROM i ho farà al BlueRay, les targes de memòria i qui sap si, fins i tot, als discs durs. La web del 2001, quan va ser escrit el llibre, era una web rígida, un taulell d’anuncis protegit per un cristall a on es podia cercar, llegir, però no escriure. La web dels nostres dies és la web de la Wikipèdia, de Facebook i de Web-apps que ens permeten no tan sols accedir, sinó també produir i manipular els continguts dels nous mitjans.

Però tractar la vigència de les idees de Manovich no pot ser duit a terme des del punt de vista de si una determinada tecnologia o una altra esmenades al text han quedat més o menys obsoletes. Manovich, fins i tot, fa l’esforç de no catalogar o descriure amb detall la taxonomia els nous mitjans; de fet, costa de trobar una relació explícita d’aquests. Aquesta tasca d’observador dels principis dels nous mitjans sense descriure-los en detall és precisament el que no resta vigència als principis i els dota d’una certa intemporalitat.

En la meva opinió. els principis de Representació Numèrica i de Modularitat, com a principis bàsics a partir dels quals sorgeixen la resta, són premisses inicials de caire fonamental i gairebé universals.

Basten aquests dos primers principis, per traçar una primera línia a partir de la qual ja queden clares les diferències fonamentals entre els vells i els nous mitjans. La representació numèrica tota sola no basta per diferenciar els nous mitjans dels vells. De rés serveix una representació numèrica si amb les dades numèriques no s’aprofita la oportunitat de convertir els mitjans en programables. Una pel·lícula de Hollywood, lineal i amb tots els trets clàssics del cinema convencional, no pot ser mai un nou mitjà per molt digitals que siguin els seus suports d’emmagatzematge si no s’ha aprofitat aquesta representació numèrica per canviar la naturalesa del objecte i convertir-lo en programable. En la meva opinió es dona la contradicció de que un mateix contingut pot ser classificat com a nou mitjà en funció de l’ús que s’en faci de les seves característiques numèriques. Un programa de radio transmès per la TDT és, sense dubte, un mitjà digital però no un nou mitjà. El mateix contingut sonor, distribuït mitjançant sindicació en format podcast sí que ja compliria la premissa d’haver usat la seva característica numèrica per posar-la a disposició de mitjans per els quals la programabilitat és una condició ineludible.

Analitzant la Automatització de la creació mediàtica “de baix nivell” podríem dir que no tan sols ha estat assumida per la industria del programari de eines de creació de mitjans, sinó que cada any augmenten les possibilitats que aquestes feines ofereixen als usuaris. En el camp de la creació musical, per exemple, en els darrers anys s’ha imposat l’ús d’una sèrie de tècniques anomenades beat detective que permeten al creador corregir les petites imperfeccions rítmiques de la interpretació realitzant un nombre ingent de talls a la representació dels sons gravats, per passar a reproduir cada nou petit fragment en la seva posició correcta del compàs. De cada vegada més, aquests laboriosos processos queden més i més automatitzats. La tendència és a simplificar la interfície d’usuari cada vegada més, i automatitzar en major manera els productes de creació mediàtica, encara que això porti a vegades a les airejades queixes dels professionals del sector, com va ocórrer amb la darrera versió del programa d’edició de vídeo Final Cut Pro, en la que la companyia Apple va haver de reaccionar per fer veure que mantenia el seu compromís amb els professionals i que la simplificació de la interfície no implicava que el programa quedàs orientat al mercat pro-sumer.

Parlar de la Automatització “d’alt nivell” ja no és tant una qüestió de vigència com una qüestió de futur. Que l’ordinador entengui els significats dels objectes que processa és la ja eterna quimera de la Intel·ligència Artificial. Deixant de banda el tema de la mal anomenada IA als jocs, que no deixa de ser en la majoria dels casos més que una matriu més o menys complexa de normes i comportaments pre-fixats, la autèntica revolució de la automatització aplicada a la semàntica dels objectes serà possiblement el combustible que nodreixi el motor de la Web 3.0, els principis de la qual anuncien una web semàntica en la que la informació és interpretada directament per les màquines elevant a la potència les possibilitats de personalització dels continguts. Si les recomanacions de llocs com Amazon o Google ens sorprenen ara que responen tan sols a un enginyós ús de tags invisibles per l’usuari final amb el simple objectiu de produir objectes amb Variabilitat, no cal imaginar el que pot passar quan aquestes recomanacions realment responguin a una interpretació activa dels nostres gustos i preferències.

Segons el meu punt de vista, el principi de Variabilitat també gaudeix d’una salut immillorable en els temps actuals. Les xarxes socials han creat un univers personalitzat a on els individus es relacionen amb els seus “amics”, segueixen els esdeveniments proposats al seu cercle i troben objectes que probablement els resulten rellevants. Cada membre de Facebook o Google+ troba una plana diferent i única. Fotografies, vídeos, text, finestra de xat, noticies, comentaris… tots personals i intransferibles. La producció d’aquests continguts correspon amb el que Manovich anomena “distribució post-industrial”, que valora la individualitat per damunt de tot i que permet als ciutadans construir el seu propi estil de vida a mida.

Però el més brillant i revelador dels principis és el que Manovich ens deixa per el final. La Transcodificació. Si les visions futuristes iconogràfiques del S.XX ens retrataven cotxes voladors i robots meravellosos, gairebé ningú abans havia tengut la clarividència de reflexionar sobre com les màquines, la “capa informàtica” com l’anomena Manovich, acabarien canviant els nostres propis processos mentals. Les nostres noves categories i processos mentals prenen influència del univers del programari. La transcodificació és la “venjança” dels avantguardistes que veuen com no tan sols alliberen la creació dels objectes culturals de les estructures de pensament dels vells mitjans, si no també que els processos mentals que sorgiran en els nous temps ja són re-alimentats per la estructura i els principis que presenten els omnipresents objectes dels nous mitjans. ¡Qui ens havia de dir que, sense adonar-nos, acabaríem convertits en cyborgs culturals!

Leave a Reply