PAC 1. Antecedents dels mitjans interactius.

Aquesta pràctica consisteix en escollir entre alguns dels termes proposats a l’enunciat (polítiques públiques, vida quotidiana, Estat-Nació, canvi de paradigma, racionalitat, Context Urbà, Colonialisme Cultural, Canvi Social, Mitjans de Comunicació, Societat de la Informació, Globalització, Veïnatge Universal, Compressió espacio-temporal, multinacional, la massa, informació transnacional, revolució industrial, geopolítica global, privacitat, individuació, intel·ligència col·lectiva) i redactar una petita reflexió sobre la seva influència en el naixement dels mitjans de comunicació de massa i sobre la consolidació de la societat de la informació. Vaig escollir els conceptes de Globalització, Compressió espacial-temporal i Intel·ligència col·lectiva.

Captura de pantalla 2016-02-18 a les 19.44.12

Mitjans Interactius

Podem definir els mitjans interactius com aquells en que es produeix la integració dels mitjans digitals (combinacions de text electrònic, gràfics, imatges en moviment i so) en un entorn computeritzat digital i estructurat que permet a la gent interactuar amb les dades en funció dels seus propòsits(1). Avui en dia, Internet, les telecomunicacions (especialment la computació mòbil) i la televisió digital interactiva són uns exemples reeixits d’aquest tipus de mitjans.

  • Condicions inicials que possibilitaren la seva aparició

No podem evitar remuntar-nos a la condició primigènia, encara que essencial i necessària, dels canvis socials i culturals que varen tenir lloc durant l’Edat Moderna, ja que sense el germen de la expansió de l’humanisme propiciada per la invenció de la impremta i el canvi d’actitud pel que fa al sentit crític en la concepció de l’univers, no hagués estat possible l’inici de la revolució científica del segle XVII, que establí la base de la ciència moderna que ens conduiria a la revolució industrial i, finalment, a la revolució digital.

  • Importància del context per la seva comprensió

Però els mitjans interactius no es varen desenvolupar de forma aïllada, com una invenció tècnica qualsevol, més bé al contrari la seva formació es correspon amb un procés global de transformacions que, des dels inicis de la Revolució Industrial i, especialment durant la segona meitat del S.XX han afectat profundament la cultura occidental seguint el destí marcat per la cada vegada més marcada interconnectivitat, la virtualització i, en darrer extrem, la globalització.

  • Revolució Digital

La revolució digital(2), també anomenada la “tercera revolució industrial”, representa el canvi de les tecnologies analògiques, mecàniques i electròniques a la tecnologia digital. Aquest procés va començar a tenir lloc en la dècada dels anys 50 del segle passat i, de forma més amplia, també fa referència als canvis de gran abast que varen tenir lloc degut a la computació digital i de les telecomunicacions des de llavors fins als nostres dies, que alguns autors identifiquen com “l’era de la informació”.

Globalització

El terme “globalització” es fa servir habitualment com a una manera abreviada de definir la difusió i la connectibilitat de la producció, la comunicació i les tecnologies al voltant del món(4). Encara que l’impuls globalitzador ha estat present al llarg de la història de la humanitat, ha estat en l’època actual quan, degut a la velocitat i la immediatesa dels intercanvis i la complexitat i mida de les xarxes de comunicació, el terme ha cobrat entitat pròpia i un lloc dins l’ideari comú, a vegades relacionat pejorativament amb determinades polítiques econòmiques.

  • Influència en el naixement dels mitjans de comunicació de massa.

L’abast inexorable del conjunt d’avantatges que obté una empresa gràcies a la seva expansió, conegut amb el nom d’economia d’escala(5), basat en la realitat de la disminució de cost per unitat del productor a mesura que la quantitat de producció s’incrementa, ha forçat el procés d’acumulació de poder per part de determinades empreses que, fent ús de la hiper-connectivitat proporcionada per les noves tecnologies, no han aturat en el seu objectiu de conquerir el mercat més gran que existeix: un únic mercat mundial.  Si bé als seus inicis, en les primeres dècades del segle XX les empreses de comunicació tenien majoritàriament un abast local, ràpidament es configura un sistema de sindicació per compartir continguts a nivell nacional, reduint despesa i augmentat l’abast de difusió dels continguts. Amb la universalització dels valors culturals i comercials de la cultura dels EUA després de la segona guerra mundial, els grans grups de comunicació nord-americans han acabat consolidant les seves posicions fins el punt en que, segons una valoració realitzada per Forbes(6) l’any 2014, 9 dels 10 majors grups de comunicació a nivell mundial són originaris d’aquest país.

  • Influència en la consolidació de la societat la informació

La informació globalitzada i l’economia global són, segons Agnieszka Rzepka(7) els factors determinants de la societat de la informació, entesa com aquella en que “el capital és la informació”. Dins l’àmbit econòmic és destacable el fet de que la globalització va més enllà del comerç mundial de bens i la possibilitat de comunicar-se arreu del món, provocant una perillosa, per inestable, excessiva acumulació de capital en un sol sector. D’una banda, la globalització de la informació no s’ha d’entendre només com la universalització del coneixement tècnic, sinó de les idees que transformen tant les comunitats com els mercats.

Compressió espacial-temporal

De igual manera que l’establiment de les primeres línies ferroviàries als Estats Units d’Amèrica va fer possible els assentaments a l’Oest i la vertebració industrial, comercial i social després de la Guerra de Secessió(8); els mitjans de transport i les innovacions tecnològiques popularitzades a inicis del S.XX (telèfon, cinema, automòbil, avió…) varen possibilitar no tan sols els viatges i el comerç, sinó també l’intercanvi d’idees i l’apropament de cultures. La globalització comporta una compressió de l’espai i el temps, entesa com la creixent sensació de connectivitat que sembla apropar als subjectes encara que les distàncies siguin les mateixes. Aquest fenomen ens permet fer front als efectes negatius de les llargues distàncies en la comunicació degut a que la tecnologia ens permet comunicar més i millor al llarg de distàncies enormes. David Harvey(9) va encunyar el terme compressió espacial-temporal per fer referència a la manera en que l’acceleració de les activitats econòmiques condueix a la destrucció de les barreres espacials i les distàncies. Amb l’ajut de les tecnologies digitals no només les distàncies es veuen comprimides, sinó que també el temps ho fa. Per exemple, un ordinador pot prendre decisions que poden reportar beneficis milionaris en tan sols uns milisegons. Així, el temps necessari per passar del procés productiu al de venda al de capitalització dels beneficis és pràcticament inexistent.

  • Influència en el naixement dels mitjans de comunicació de massa.

Els nous sistemes de comunicació, mitjançant l’ús de satèl·lits o torres de comunicació sense fils, permeten a la gent interactuar des de qualsevol part del globus. Això ha possibilitat l’aparició de mitjans de comunicació d’abast global i instantani de tipus “broadcast” com la televisió per IP o les “keynotes” retransmeses a escala global. Influència en la consolidació de la societat de la informació Paral·lelament, aquestes tecnologies amb costos de transmissió i emmagatzematge molt més baixos han donat pas a nous formats de comunicació com els grups de conversa, els blogs o els podcasts que, gràcies a l’especificitat dels seus continguts, obren les portes a una comunicació que, d’una banda, presenta moltes característiques comunes amb el model econòmic anomenat “de llarga cua”(10) en el que el nínxol de mercats pot fer cara al tradicional mercat de masses i, per l’altre costat, es relaciona molt més directament amb els mitjans interactius.

Intel·ligència Col·lectiva

A vegades, la intel·ligència que sorgeix de la col·laboració, l’esforç col·lectiu i l’esforç d’un grup d’individus sembla fruit d’una decisió presa de forma consensuada(11). Aquesta intel·ligència pot intervenir en els processos cognitius (conèixer i predir el medi), de cooperació (com en els sistemes de reputació online o el programari lliure) o també de coordinació (accions coordinades col·lectives com el crowdfunding, els moviments socials com el 15-M o el fenomen viral transmès per SMS que es va conèixer amb el nom de “pásalo”). Segons Pierre Lévi(12), “la intel·ligència col·lectiva és una intel·ligència repartida per tot arreu, valoritzada constantment, coordinada en temps real i que condueix a una mobilització efectiva de les competències. El seu fonament i el seu objectiu són el reconeixement i l’enriquiment mutu de les persones”. Juntament amb autors com Henry Jenkins, Lévi proposa que la intel·ligència col·lectiva és important per la democratització, contribuint a una millor comprensió de la societat gràcies a la seva relació amb la cultura basada en el coneixement i en la compartició d’idees col·lectives.

  • Els mitjans de comunicació de massa com entorn on es desenvolupa la intel·ligència col·lectiva

Mentre que Lévi dóna major rellevància al paper de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació dins la construcció de la intel·ligència col·lectiva, altres autors(13) remarquen que aquest tipus d’intel·ligència existeix dins un entorn mediàtic multi-canal on els mitjans de comunicació de massa i altres canals de comunicació també hi representen un paper fonamental. En la meva opinió, és evident que els mitjans de comunicació de massa convencionals es realimenten dels continguts de la xarxa, tant com aquesta ho ha fet dels primers i, ambdós es configuren com a brou de cultiu per la configuració d’aquest ideari compartit.

  • Influència en la consolidació de la societat de la informació

Una societat com la de la informació, en la que la creació, ús , integració o manipulació de la informació(14) suposen una activitat cultural, econòmica i política significativa no pot evitar veure´s immersa dins els processos que formen part del fenomen que estem considerant. Així, de forma curiosament auto-referent, quan autors com Nick Langley reflexionen sobre el fenomen de la web 2.0, estan reelaborant les idees anteriors d’autors com Tim O’Reilly. Però Langley no ho fa des de la còpia o el plagi, sinó que re-envia (“forward”) l’article original, construint les seves pròpies reflexions a partir d’aquest. El “forwarding”(15) es basa en la citació explícita de l’autoria, prendre exemple (il·lustrar els conceptes amb les referències aportades), demanar prestat i, alhora, estendre els coneixements originals. Aquest mètode s’aplica de forma semblant a molts llocs de la xarxa, com per exemple Twitter o Facebook amb les seves opcions de “retuitejar” o “compartir una publicació”.

Significació dels conceptes escollits per a l’evolució dels mitjans i el canvi de paradigma dels mitjans de comunicació de massa als mitjans interactius.

El fenomen de la globalització és percebut per molts com un problema, encara que moltes vegades la crítica es realitza des de posicions amb una forta càrrega ideològica, relacionant-lo amb el que s’anomenen polítiques neo-lliberals i sense acceptar l’herència del moviment internacionalista que va ser recollit de forma explícita en els principis del moviment socialista. Les crítiques al model globalitzador obliden el fet que les connotacions negatives d’aquest no provenen necessàriament del augment i la immediatesa dels intercanvis, sinó de l’abstinència del poder de l’estat en exercir la seva obligació de corregir els errors bàsics dels sistemes econòmics basats en la competició: les barreres d’entrada i les economies d’escala. Trobo, per tant, necessari reivindicar els aspectes positius de la globalització i les seves virtuts en favor d’una major democratització de la creació i l’accés al coneixement, superant els postulats postmodernistes que neguen, o si més no relativitzen, el paper rellevant del progrés científic i tècnic de cara a la finalitat de millorar la condició humana. Personalment, em defineixo com transhumanista i, en consonància amb les idees de F. Heylighen(15) considero que la globalització no és sinó un procés evolucionari, un aprenentatge amb una dinàmica evolucionària específica i una direccionalitat no arbitrària.

Ampliant sobre la proposta de Heylighen, que relaciona la cibernètica amb la teoria evolutiva, afegiria que els mitjans interactius formen part de la manera en que els agents ambientals (persones, organitzacions i, en un futur, intel·ligències artificials) es comuniquen. No és un sistema massa distint del que fa servir el cervell humà amb les seves complexes interaccions elèctriques i químiques. De la mateixa manera que a vegades s’ha dit que no hi ha rés més ràpid que la “velocitat del pensament”, la comparació de la xarxa de comunicacions en la que es desenvolupen els nous mitjans amb el cervell humà ens porta a entendre la compressió espacial-temporal com un efecte inevitable d’aquesta concepció ciberneticista del tercer entorn. Així, ens permet establir una interessant comparació amb el conegut procés de la subjectivització del temps i raonar que la compressió pot ser no tans sols variable i independent per a cada individu sinó que també cal assumir que passa desapercebuda per a tots ells.

En la meva experiència personal com artista sonor, he viscut una època (a meitat dels anys vuitanta) en que el procés de comunicació amb el públic havia de passar per un llarg procés de producció i distribució  d’uns quants mesos fins que arribava l’esperat feedback dels crítics i el públic. Ara, amb l´ús dels mitjans digitals, no tan sols el procés de creació s’ha simplificat enormement en complexitat, sinó que també la distribució de la meva feina es pot realitzar a nivell internacional en uns pocs clics. Plataformes com soundcloud permeten tant la publicació de continguts com la interacció amb el públic de manera immediata. Un procés que ara té lloc en la seva totalitat dins l’anomenat “tercer entorn” i que, com a resident en una petita illa del Mediterrani, em resulta particularment avantatjós.

Finalment, i continuant amb la referència pràctica a la producció musical de noves músiques, voldria destacar la rellevància de la intel·ligència col·lectiva dins aquest context. D’una banda, els mitjans interactius han fet possible que la comunitat de músics hagi vist augmentades les possibilitats que tenia respecte a fa només uns anys. En l’aspecte cognitiu, la quantitat d’informació que es pot trobar a la xarxa permet treballar amb dispositius i programari que, d’altra manera, estaria poc o gens documentat. Però el més rellevant és que es pot comptar per anticipat amb la col·laboració gairebé anònima i sempre profitosa dels altres individus del mateix col·lectiu. Basta plantejar un dubte als nombrosos fòrums especialitzats i, en un parell d’hores, una o més respostes estaran assegurades. També, l’aparició de nous tipus de llicències, conegudes amb el nom de Creative Commons, dedicades a reduir les barreres legals per la compartició de treballs creatius és una mostra del creixent poder dels nous mitjans per transformar la societat. En l’aspecte cooperatiu, la comunitat d’usuaris també s’ha organitzat permetent la creació i desenvolupament d’un gran nombre de projectes que no existiren sense el recolzament d’eines com Kickstarter o Indiegogo. Això permet una assignació més eficient dels recursos i l’accés a noves eines a un preu més raonable. Alguns músics també fan servir aquests recursos per finançar la creació dels seus projectes, que després distribuiran directament entre els seus fans, ara esdevinguts productors executius. Com estudiant de programació, m’ha resultat molt impactant l’aparició d’eines digitals com Github que permeten la coordinació entre un grup indefinit i obert de programador, que treballa en comú en la confecció d’un codi que qualsevol pot avaluar, millorar i, per descomptat, compilar i utilitzar.

No voldria acabar sense reivindicar l’important paper que, dins la revolució digital, representen algunes actuacions polítiques que van en contra del desenvolupament d’aquesta intel·ligència compartida. En els darrers mesos, hem vist com el govern espanyol limitava seriosament el “dret a cita”(16). Amb l’excusa de la protecció a determinats mitjans de massa s’ha fet malbé a un dels pilars de la creació de la societat de la informació, vital per donar suport a un canvi de paradigma. El dret a cita possibilita no només una democratització de l’accés a la informació sinó que facilita el desenvolupament de l’esperit crític i la lliure circulació de les idees.

PAC1_Amengual_Pere

Leave a Reply